EL TRIBUNAL SUPREM NO CONCEDEIX LA INDEMNITZACIÓ A LA FAMÍLIA D'UN NADÓ LESIONAT PER NEGLIGÈNCIA DURANT EL PART

BONES FESTES A TOTHOM, llegint la premsa observo aquesta notícia que té força importància, pel que fa a la distinció entre danys puntuals i danys continuats. Els primers serien els que no tenen una evolució, mentre que els segons sí.  Aquesta distinció marca l'inici del comput del termini de prescripció que es situaria al moment dels fets o a l'estabilització lesional, respectivament.

El Tribunal Suprem interpreta restrictivament el concepte de danys continuats i, sorprenentment, considera que tot i que el nadó va necessitar tractament mèdic constant no era un cas de danys continuats.

Per tant, no va concedir la indemnització a la família del nadó en considerar que la reclamació es va interposar passat el termini d'un any, en clara contradicció del concepte actual de justícia que hi ha a la societat.

En aquest cas la reclamació es va dirigir contra el Servei de Salut del Principat d'Asturies. Per això, a l'anar dirigida contra una administració pública, el termini de prescripció per fer la reclamació és d'un any, essent igual a tot l'Estat.

Cal dir però que, si la demanda s'hagués interposat a Catalunya i contra un metge/hospital privat, els pares del nadó haurien guanyat, ja que tot i la interpretació restrictiva del TS, el termini de prescripció per danys extracontractuals aquí és de 3 anys segons el Codi Civil de Catalunya, mentre que a la resta de l'Estat és de només un.

BONA ENTRADA D'ANY !!!

Notícia de La Vanguardia

NOVETATS IMMINENTS EN RECLAMACIÓ DE DEUTES DE DIFERENTS TIPUS

Dins de la reforma de la Llei d’Enjudiciament Civil aprovada el dia 22 de setembre de  2011 pel Congrés de Diputats, que encara es troba pendent de publicació al BOE,  hi trobem noves mesures per reclamar deutes així com contra l’impagament de deutes.

En primer lloc, pel que fa als Judicis Monitoris, es suprimeix el límit quantitatiu de la reclamació. Si fins ara era de 250.000,-€, a partir d’ara ja no n’hi haurà i aquest tipus de procediment es podrà aplicar a qualsevol reclamació .

Aquesta modificació és rellevant en el sentit de que el Procediment Monitori s’utilitza molt per les empreses a l’hora d’iniciar la reclamació als seus deutors, degut a les seves especials característiques. Si no coneixeu quines són, en síntesi diria que és un procediment en el que el deutor, un cop rebuda la reclamació d’un deute, ha de manifestar que es troba en desacord amb aquesta o pagar en el termini de vint dies, si no vol que s’iniciïn els embargaments del seu patrimoni.

A més, s’ha aprovat l’equiparació del tractament processal dels arrendaments de béns mobles, per exemple un lloguer de cotxe o maquinària industrial, amb els “leasings” (o arrendaments financers) i les vendes a terminis de béns mobles. 

En aquest sentit a partir de l’entrada en vigor d’aquesta reforma la interposició de la demanda de reclamació per l’impagament suposarà automàticament la obligació del deutor de lliurar al tribunal el bé arrendat, arrendat financerament o comprat a terminis. L’incompliment d’aquesta obligació suposarà la comissió d’un delicte de desobediència al tribunal, a més dels danys i perjudicis que es puguin calcular.

Una altra novetat (en el que per mi suposa una clara limitació del contingut del Dret Fonamental a la tutela·la judicial efectiva) és la limitació en els Judicis Verbals al dret a recórrer en apel·lació pels casos en que l’interès econòmic sigui superior a 3.000,-€. Hem de tenir en compte que, en general, aquest procediment està reservat a aquelles reclamacions amb un interès econòmic de fins a 6.000,-€.

 
Considero que, a la pràctica, aquesta limitació del Recurs d’Apel·lació representa una gran limitació als drets dels ciutadans i empreses, però també és cert que segons quina fos la quantia del litigi la interposició d’un Recurs d’Apel·lació resultava antieconòmica.

Xavier López-Giralt G.

IMMINENTS REFORMES PROCESSALS EN MATERIA DE DESNONAMENTS

El passat dia 22 de setembre, el Congrés dels Diputats va aprovar definitivament la Llei de mesures d’agilització processal.  Encara no ha estat publicada al BOE, pel que no sabem exactament quin dia entrarà en vigor, però es preveu que a finals d’octubre o principis de novembre.

S’hi inclouen vàries mesures per tal de descongestionar la gran saturació que hi ha als jutjats, així com alguna reforma d’adequació processal necessària per l’existència d’alguna incongruència i que aniré comentant en els propers articles.

Pel que fa als desnonaments, s’estableix un nou règim de judicis, equiparant-los al dels judicis monitoris. En síntesi, es requerirà a l’arrendatari morós per tal que, en el termini de deu dies pagui les rendes degudes, abandoni la vivenda o tingui la oportunitat d’oposar-se a la reclamació que se li efectua. Aquesta oposició s’haurà de fer per escrit i dins del mateix termini.

Es continua mantenint la possibilitat pel deutor de, si és el primer judici de desnonament, posar-se al dia i rehabilitar el contracte de lloguer.

La gran novetat és que si dins del termini esmentat no es paguen les rendes degudes, es lliura la finca o es presenta escrit d’oposició, ja no es celebrarà el judici.  Es a dir, si la persona demandada no actua i roman passiva davant de la demanda, llavors serà desnonada sense que hi hagi necessitat de celebrar el judici, ni cap notificació posterior.

I, fins i tot en els casos d’oposició, si l’arrendatari deutor no compareix al judici, també es procedirà immediatament al llançament, sense més tràmits.

A més, en cap cas s’admetrà cap recurs del demandat contra la sentència, si no s’acredita, per escrit, tenir satisfetes les rendes que es deuen fins a aquell moment.

Si durant la tramitació del recurs es produís un nou impagament de la renda, automàticament el recurs es declararia desert, pel que es procediria al llançament de l’arrendatari morós.

Aquesta reforma em sembla molt encertada perquè agilitzarà els desnonaments, pot reduir els costos judicials per als propietaris de les finques arrendades i, a més, no perjudicarà els drets de defensa dels arrendataris.

Espero que aquet article us sigui d’interès.

Xavier López-Giralt G.

QUANT DE TEMPS TENIM PER RECLAMAR UNS DANYS?

Aquesta és la pregunta que molts de nosaltres ens fem quan patim injustament un dany,  un incompliment contractual o pensem que s’ha produït una injustícia i volem que ens siguin reparats els perjudicis soferts.

En general, i tenint en compte que els terminis s’han de mirar cas per cas, els terminis de que disposem per reclamar extrajudicialment o interposar una demanda judicial, abans que hi hagi prescripció, segons el Codi Civil de Catalunya són de:

-          1 any per a les reclamacions referides a la possessió d’un bé.

-          3 anys per a la reclamació de pagaments periòdics, pagaments per la execució d’una obra, pagaments de prestacions de serveis, vendes a consumidors i per a les reclamacions per danys extracontractuals.

-          10 anys com a clàusula general per a la resta de casos, dels que són els més habituals les reclamacions per incompliment o compliment defectuós de contractes.

Faig aquesta reflexió perquè, si bé aquests terminis es troben vigents des de  gener de 2003, amb la entrada en vigor del Llibre Primer del Codi Civil de Catalunya (CCCat), hi ha importants diferències amb el que es regula al Codi Civil espanyol (CC) i que regia fins aquell moment. I no ha estat fins la Sentencia de Cassació de 26 de maig de 2011 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que no s’ha clarificat quins terminis són d’aplicació.

Les dues diferències més rellevants pel que fa al dia a dia de la gent del carrer són la modificació dels terminis de prescripció pels danys extracontractuals (per exemple, un accident de circulació) i pels incompliments contractuals (per exemple, construir una casa amb diferents qualitats de les acordades amb el constructor).

En el CC l’article 1964 estableix el termini per reclamar per un incompliment contractual en 15 anys, mentre que pels danys extracontractuals el fixava en 1 any, a l’article 1968 CC.

Segons el CCCat els terminis de prescripció formen el que s’anomena Dret Comú de Catalunya i per tant són d’aplicació prioritària a falta d’una llei especial en la matèria. Però, la Secció Primera de la Audiència Provincial de Barcelona (només aquesta secció), entenia fins a aquesta sentència, que d’acord amb el Conveni de Roma de 1980, el termini de prescripció d’una acció judicial ha d’estar contingut en la mateixa llei que la defineix. Això feia que, com que l’acció judicial referent a danys extracontractuals es troba regulada al CC i no al CCCat, on sí hi havia el termini de prescripció, s’optés per aplicar el termini d’1 any enlloc del de 3 anys. Aquest criteri interpretatiu també hauria pogut afectar als terminis de reclamació pels incompliments contractuals.

Aquesta interpretació de la Secció Primera va crear molta inseguretat als advocats ja que no teníem clar a quin termini atenir-nos i per tant el que fèiem era assegurar i, si podíem, posar la pertinent demanda abans que transcorregués 1 any.

Ara amb la Sentència del TSJC es crea doctrina que clarifica enormement la situació i permet als advocats i als seus clients trepitjar terres més fermes. En concret, es considera que són d’aplicació els terminis establerts al CCCat en tant que el Conveni de Roma només es refereix a normes de Dret Internacional tenint per objectiu els conflictes de normes entre Estats i no entre normes d’un mateix Estat, les quals es regulen pel Dret intern.

En resum, els terminis de prescripció aplicables a Catalunya són els determinats al CCCat i que he destacat al principi de l’article.

Xavier López-Giralt G.

DESNONAMENTS: L’IMPAGAMENT DE LA RENDA

En l’anterior article comentava les novetats, encara que fa un temps que es troben en vigor, en matèria d’arrendaments urbans. Avui, entraré a analitzar amb més profunditat quan es pot interposar la demanda de desnonament per considerar-se que s’ha produït l’impagament de la renda.

Pel que fa a la falta de pagament, fins ara hi havia discrepància en la interpretació dels tribunals sobre en quin moment es produeix, fet que obligava als advocats a adoptar un criteri de prudència a l’hora d’interposar una demanda de desnonament.

El que es discutia era si la falta de pagament es produeix quan es paga fora de termini (normalment fora dels primers cinc dies del mes) o es dóna quan venç la renda del mes següent (per exemple, el primer dia d’octubre si no s’ha pagat la renda de setembre).

El Tribunal suprem ha solucionat aquest conflicte gràcies a una Sentència del dia 10 de novembre de 2010, en la que determina amb claredat que la obligació de l’arrendatari és la de pagar la renda dins del termini fixat, que aquest pagament ha de ser per la totalitat dels conceptes pactats, i amb les actualitzacions corresponents.

Per tant, en el cas d’haver-se pactat una actualització anual de renda de l’IPC i el pagament dels subministres a càrrec de l’arrendatari, aquests s’hauran de pagar dins dels terminis establerts en el contracte, sense que el propietari hagi de suportar els retards injustificats.

Igualment el Tribunal Suprem estableix que, el fet que es pagui la renda deguda amb posterioritat a la interposició de la demanda no pot  desfer la situació creada, pel que si hi havia impagament continuarà havent causa de resolució contractual i per tant de desnonament de l’arrendatari.

Aquest argument és vàlid fins i tot en els casos d’impagament parcial de la renda, és a dir quan no es paga per exemple només el percentatge de l’actualització de la renda, però sí que es paga la resta de conceptes.

També és vàlid si es paga la renda estricta però el que es deixa de pagar són els subministres, si aquesta obligació ve establerta al contracte.

Per tant, el meu consell als propietaris que tinguin problemes en el cobrament de les rendes, ja sigui puntualment o sistemàticament, és que no cal que s’esperin a tenir un deute acumulat que faci del tot impossible que l’arrendatari es posi al dia i que iniciïn  les accions de desnonament o reclamació de les rendes el més aviat possible. La llei ho empara i esperar només dificulta la solució del cas donat que en la immensa majoria de casos l’arrendatari que no paga la renda és perquè té serioses dificultats econòmiques.

Xavier López-Giralt G.

NOVETATS EN MATERIA D’ARRENDAMENTS URBANS: DESNONAMENTS

Hi ha molts propietaris que tenen una segona residència o un habitatge que no fan servir i durant els últims anys han optat per obtenir un rendiment econòmic d’aquests béns immobles a través del lloguer.

Cal saber que si es lloga un pis, aquest lloguer ha de realitzar-se seguint les nombroses obligacions legals establertes; que inclouen entre d’altres la de que la vivenda compleixi amb els requisits mínims d’habitabilitat, certificat a través de la cèdula d’habitabilitat, incloure la referència cadastral en el contracte per tal de tenir ben identificada la finca que es lloga, ingressar la fiança legal a l’Institut  Català del Sòl i abonar el corresponent Impost de Transmissions Patrimonials.

La fiança legal establerta per a l’arrendament de vivendes és d’una mensualitat, si bé, amb acord entre les parts, es pot complementar amb un altre tipus de garanties, ja siguin un major nombre de mensualitats o un aval bancari per un determinat import o nombre de mensualitats.

A més, hi ha ajuts fiscals, deduccions i subvencions pels arrendadors i pels arrendataris que depenen del cas concret, però que és bo informar-se’n per tal d’obtenir el màxim benefici del lloguer, tant si s’és propietari com si s’és arrendatari.

Segur que tots hem sentit parlar dels famosos “desnonaments express”. El cert és que probablement molt pocs hagin tingut la oportunitat de gaudir-ne degut al gran col·lapse que tenen els tribunals en els últims anys.

La novetat més rellevant que es va introduir en aquesta reforma legal fou la de l’agilització de les notificacions legals entre les parts, en el sentit que, a la pràctica,  l’arrendatari té la obligació de rebre la notificació de la demanda a la finca arrendada, si no s’estableix el contrari en el contracte. Aquesta reforma tant senzilla ha resultat de gran utilitat per a tots aquells propietaris que tenen el problema de que no els paguin el lloguer.

A més, també s’estableix la possibilitat de que la duració contractual no sigui de cinc anys, que és la regla general, sempre que s’indiqui en el contracte que el pis serà necessitat en un futur pròxim per a viure per part del propietari o bé d’un familiar directe d’aquest. Evidentment, si en el termini de tres mesos des que s’acabi el contracte no s’ocupa l’habitatge pel familiar o el propietari, aquesta situació donaria dret a una indemnització per a l’arrendatari .

A més a més, encara que això ja era possible, es permet reclamar no només les rendes deixades de pagar fins al moment de la interposició de la demanda de desnonament, sinó que també es permet reclamar les rendes que vencin i no es paguin fins el dia en que es deixi l’habitatge a disposició de la propietat.

No són totes les novetats, però crec que són algunes de les que tenen més interès per a tothom.

Xavier López-Giralt G.

NOVETATS EN MATÈRIA DE DRET DE FAMILIA

Continuant amb l’anàlisi del Llibre Segon del Codi Civil de Catalunya, que està en vigor des de gener d’aquest any, vull destacar algunes modificacions que afecten importantment a les qüestions relatives a ruptures matrimonials i de parelles de fet.

Un dels canvis més importants és que, d’acord amb la Llei Estatal de 2005 que permetia el matrimoni entre persones del mateix sexe, s’elimina qualsevol distinció entre parelles i matrimonis en motiu del sexe dels seus components, substituint-se els termes pare i mare per cònjuge en la redacció dels textos legals.

Una altra novetat a ressenyar és que per primer cop es regula la possibilitat d’efectuar pactes en previsió d’una possible ruptura matrimonial, amb un gran abast de contingut, podent fins i tot efectuar moderacions, increments o renuncies a futurs drets com ara prestacions o compensacions entre cònjuges. Aquests pactes s’hauran de realitzar amb una certa anticipació a la data del matrimoni i sota la supervisió d’un notari. Tot i així es deixa la porta oberta a una futura anul·lació d’aquests pactes si en el moment de la seva aplicació és greument perjudicial per una de les parts o han esdevingut canvis de situació que no era possible preveure en el moment del pacte.

En el cas del règim econòmic matrimonial de separació de béns, que és el règim general a Catalunya, s’han introduït algunes novetats destacables. La presumpció d’haver adquirit a parts iguals els béns destinats a l’ús familiar. Per exemple, el mobiliari, els vehicles, aparells domèstics com ara el televisor o rentadora i també altres béns. Això, tot i que aquests constin a nom d’un sol dels membres del matrimoni, com acostuma a ser el cas dels vehicles. Aquesta presumpció però es podrà destruir a través de la presentació de la pertinent prova.

Quant  a la compensació entre cònjuges per raó de treball a la llar, o compensació econòmica, es regula molt més detalladament que fins ara i es limita a un màxim del 25% de la diferència dels increments patrimonials obtinguts durant el matrimoni. Per casos en què es pugui demostrar que la incidència del treball d’un en l’increment patrimonial de l’altre ha estat notablement superior al 25% es permetrà un augment d’aquest percentatge, però es preveuen com a casos excepcionals.

Pel que fa a la famosa pensió compensatòria, ara passa a anomenar-se prestació compensatòria, que recordem és aquella per la qual s’intenta compensar al membre del matrimoni les oportunitats econòmiques del qual quedaven minvades. Doncs bé, aquesta es configura com una prestació essencialment temporal, pel que a partir d’ara s’haurà d’entendre que, en els casos en que es concedeixi, serà un ajut per a reiniciar la vida econòmica i laboral del beneficiari i només durant un temps prudencial.

La vivenda habitual, com fins ara, serà atribuïda a qui correspongui la guarda dels fills, però per als casos en que el propietari de la vivenda sigui el cònjuge privat de la guarda, podrà excloure’s aquesta possibilitat si el primer disposa de medis suficients per cobrir les seves necessitats i les dels seus fills o bé si el segon pot assumir i garantir  el pagament dels aliments als fills i les necessitats de vivenda d’aquests per exemple a través d’un lloguer.

Hi ha més novetats però aquestes són indicatives de per on va la nova legislació aplicable.

Xavier López- Giralt G.

COMENTARI A LES NOVETATS EN MATERIA D’AUTONOMIA PERSONAL

Des de l’1 de gener de 2011 es troba en vigor la modificació del que era el Codi de Família i que des d’ara queda integrat dins del Llibre II del Codi Civil de Catalunya.

Fer una anàlisi de totes les novetats en el reduït espai de que disposo no és possible, pel que em limitaré a fer un petit comentari d’algunes de les que considero més interessants.

Vull destacar la introducció de noves figures de protecció a la persona en l’àmbit de les persones amb disminucions. Fins ara disposàvem de la tutela per als incapacitats i la curatela per a les persones amb un grau de disminució menys sever, però ara, acostant-nos a les tendències de la resta d’Europa en la matèria, es creen noves institucions de protecció. Una d’elles és l’Assistència, que permet demanar una protecció permanent a la persona major d’edat que, a causa  de la disminució de les seves facultats físiques o psíquiques, que no siguin prou importants com per incapacitar, necessiti que algú altre es cuidi d’ella mateixa i/o dels seus bens. Aquest càrrec serà anomenat pel Jutge sense que calgui instar un complex procediment d’incapacitació.

També s’ha creat la figura del patrimoni protegit, que permet afectar un determinat conjunt de béns a les necessitats vitals de la persona beneficiària, ja sigui per sofrir una discapacitat psíquica igual o superior al 33% o física o sensorial igual o superior al 65%.

En general podem dir que es preveuen noves figures intermèdies entre la plena capacitat i la incapacitació total de la persona, que permeten respectar al màxim possible l’autonomia personal i d’aquesta manera establir un programa de protecció adaptat a les necessitats d’aquells a qui els és necessari.

Pel que fa als internaments és especialment rellevant el fet que a partir d’ara no només es preveu per casos de trastorns psíquics, sinó que també poden ser causa d’internament les malalties que afecten la capacitat de coneixement de la persona.

Aquesta ampliació és certament important ja que s’estén la protecció a un col·lectiu més nombrós que igualment mereixen aquest grau de protecció, com per exemple l’ ingrés a un centre geriàtric.

No són totes les novetats introduïdes però aquestes són d’especial importància per tal de veure les noves tendències que ha seguit el legislador en matèria d’autonomia personal.

Xavier López-Giralt G.

COMENTARI DE LA INTERLOCUTÒRIA DE L'AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE NAVARRA

Aquests últims dies s’ha comentat a diversos mitjans de comunicació la resolució de l’Audiència Provincial de Navarra que revoluciona les conseqüències de no pagar la “hipoteca”.

El que deia l’Audiència era que amb l’adjudicació de la finca per part del banc n’hi havia prou cobrir el deute principal del préstec, encara que se l’adjudiqui per un valor inferior. Això però, no incloïa els interessos i les costes judicials, que haurien de ser abonats per separat.

A més, l’Audiència feia un sever judici de valor sobre la part de culpa del sistema financer en la depreciació del valor de les finques i l’actual crisi econòmica mundial. Això per tal de justificar, des d’un punt de vista moral, que si el valor actual de la finca no cobria l’import del préstec això era imputable als bancs i no als consumidors.

Evidentment el banc afectat per aquesta resolució l’ha recorregut i per tant no és ferma, però és el primer precedent per a modificar la injusta situació actual, que condemna als deutors hipotecaris a perdre el que han pagat, la casa i continuar devent molts diners al seu banc.

Amb aquesta resolució, molt acord amb el pensament social actual, es posa la primera pedra per equiparar el nostre sistema hipotecari amb el d’altres països, on retornant la finca al banc n’hi ha prou per a quedar en paus.

En els últims mesos s’han dictat vàries sentències que condemnen als bancs. Casos com les anul·lacions massives de SWAPS, de l’arrodoniment a l’alça dels tipus d’ interès o  de les clàusules terra en que es fixava un interès mínim ens ensenyen que els tribunals estan començant a dibuixar un panorama en el que es tendeix a culpabilitzar les entitats financeres de l’actual crisi.

De rebot d’aquestes sentències s’està protegint als consumidors, que essent francs, també varem fer els nostres abusos durant la bonança econòmica.

Xavier López-Giralt G.