NOVES TAXES JUDICIALS DES DE L' 1 DE MAIG

El passat 20 de març de 2012 la Generalitat de Catalunya, dins de les polítiques d’augment d’ingressos i reducció de despeses, sense que aquí es faci cap valoració de la idoneïtat d’aquestes mesures, va  aprovar la implantació de noves taxes judicials per la prestació de serveis personals i materials en l’àmbit de l’administració de la justícia.

És a dir, des del dia 1 de maig d’enguany, estan en vigor les noves taxes judicials, que afecten pràcticament a tothom, menys les entitats totalment exemptes de l’Impost de Societats i persones que tinguin concedit el Benefici de Justícia Gratuïta.  A més, cal dir que són obligatòries per poder accedir a la Justícia.

Aquestes noves taxes s’han d’afegir a les ja aplicables per l’Estat, des de gener de 2003 que, grosso modo, només afectaven a societats mercantils que no tinguessin la consideració de “reduïda dimensió”.

Les taxes de la Generalitat van des de 60 a 120,-€ i s’han d’abonar prèviament a la presentació al jutjat del document de demanda, recurs o reconvenció.

Aquí teniu un quadre on es poden veure els imports concrets.

En l’ordre jurisdiccional civil:
Verbal de quantia superior a 3.000 euros	60,-€
Judici Ordinari	120,-€
Procediment Monitori de quantia superior a 3.000 euros	60,-€
Procediment Canviari de quantia superior a 3.000 euros	90,-€
Execució de títols extrajudicials de quantia superior a 3.000 euros i de títols judicials de quantia superior a 6.000 euros	120,-€
Procediment Concursal	120,-€
Recurs d’ Apel·lació	120,-€
Recurs de Cassació i infracció processal	120,-€
En l’ordre jurisdiccional contenciós administratiu:
Abreujat de quantia superior a 3.000 euros	90,-€
Ordinari de quantia superior a 3.000 euros	120,-€
Recurs d’Apel·lació	120,-€
Recurs de Cassació	120,-€
Per demanar una segona certificació d’una sentència la taxa serà de	10,-€

Les noves taxes no són aplicables als procediments dins de les matèries de família (p.ex. divorcis), successions i estat civil de les persones.

Evidentment, aquestes taxes van a càrrec del client i per tant augmenten les despeses de litigar.

En aquests moment el Ministeri de Justícia es troba preparant un augment de taxes estatals que suposarien la pujada de les que estan en vigor des de 2003. Però, desconeixem si aquest augment  absorbirà les de la Generalitat o romandran independents i suplementàries com fins ara.

Xavier López-Giralt  G.

EL TRIBUNAL SUPREM NO CONCEDEIX LA INDEMNITZACIÓ A LA FAMÍLIA D'UN NADÓ LESIONAT PER NEGLIGÈNCIA DURANT EL PART

BONES FESTES A TOTHOM, llegint la premsa observo aquesta notícia que té força importància, pel que fa a la distinció entre danys puntuals i danys continuats. Els primers serien els que no tenen una evolució, mentre que els segons sí.  Aquesta distinció marca l'inici del comput del termini de prescripció que es situaria al moment dels fets o a l'estabilització lesional, respectivament.

El Tribunal Suprem interpreta restrictivament el concepte de danys continuats i, sorprenentment, considera que tot i que el nadó va necessitar tractament mèdic constant no era un cas de danys continuats.

Per tant, no va concedir la indemnització a la família del nadó en considerar que la reclamació es va interposar passat el termini d'un any, en clara contradicció del concepte actual de justícia que hi ha a la societat.

En aquest cas la reclamació es va dirigir contra el Servei de Salut del Principat d'Asturies. Per això, a l'anar dirigida contra una administració pública, el termini de prescripció per fer la reclamació és d'un any, essent igual a tot l'Estat.

Cal dir però que, si la demanda s'hagués interposat a Catalunya i contra un metge/hospital privat, els pares del nadó haurien guanyat, ja que tot i la interpretació restrictiva del TS, el termini de prescripció per danys extracontractuals aquí és de 3 anys segons el Codi Civil de Catalunya, mentre que a la resta de l'Estat és de només un.

BONA ENTRADA D'ANY !!!

Notícia de La Vanguardia

NOVETATS IMMINENTS EN RECLAMACIÓ DE DEUTES DE DIFERENTS TIPUS

Dins de la reforma de la Llei d’Enjudiciament Civil aprovada el dia 22 de setembre de  2011 pel Congrés de Diputats, que encara es troba pendent de publicació al BOE,  hi trobem noves mesures per reclamar deutes així com contra l’impagament de deutes.

En primer lloc, pel que fa als Judicis Monitoris, es suprimeix el límit quantitatiu de la reclamació. Si fins ara era de 250.000,-€, a partir d’ara ja no n’hi haurà i aquest tipus de procediment es podrà aplicar a qualsevol reclamació .

Aquesta modificació és rellevant en el sentit de que el Procediment Monitori s’utilitza molt per les empreses a l’hora d’iniciar la reclamació als seus deutors, degut a les seves especials característiques. Si no coneixeu quines són, en síntesi diria que és un procediment en el que el deutor, un cop rebuda la reclamació d’un deute, ha de manifestar que es troba en desacord amb aquesta o pagar en el termini de vint dies, si no vol que s’iniciïn els embargaments del seu patrimoni.

A més, s’ha aprovat l’equiparació del tractament processal dels arrendaments de béns mobles, per exemple un lloguer de cotxe o maquinària industrial, amb els “leasings” (o arrendaments financers) i les vendes a terminis de béns mobles. 

En aquest sentit a partir de l’entrada en vigor d’aquesta reforma la interposició de la demanda de reclamació per l’impagament suposarà automàticament la obligació del deutor de lliurar al tribunal el bé arrendat, arrendat financerament o comprat a terminis. L’incompliment d’aquesta obligació suposarà la comissió d’un delicte de desobediència al tribunal, a més dels danys i perjudicis que es puguin calcular.

Una altra novetat (en el que per mi suposa una clara limitació del contingut del Dret Fonamental a la tutela·la judicial efectiva) és la limitació en els Judicis Verbals al dret a recórrer en apel·lació pels casos en que l’interès econòmic sigui superior a 3.000,-€. Hem de tenir en compte que, en general, aquest procediment està reservat a aquelles reclamacions amb un interès econòmic de fins a 6.000,-€.

 
Considero que, a la pràctica, aquesta limitació del Recurs d’Apel·lació representa una gran limitació als drets dels ciutadans i empreses, però també és cert que segons quina fos la quantia del litigi la interposició d’un Recurs d’Apel·lació resultava antieconòmica.

Xavier López-Giralt G.

IMMINENTS REFORMES PROCESSALS EN MATERIA DE DESNONAMENTS

El passat dia 22 de setembre, el Congrés dels Diputats va aprovar definitivament la Llei de mesures d’agilització processal.  Encara no ha estat publicada al BOE, pel que no sabem exactament quin dia entrarà en vigor, però es preveu que a finals d’octubre o principis de novembre.

S’hi inclouen vàries mesures per tal de descongestionar la gran saturació que hi ha als jutjats, així com alguna reforma d’adequació processal necessària per l’existència d’alguna incongruència i que aniré comentant en els propers articles.

Pel que fa als desnonaments, s’estableix un nou règim de judicis, equiparant-los al dels judicis monitoris. En síntesi, es requerirà a l’arrendatari morós per tal que, en el termini de deu dies pagui les rendes degudes, abandoni la vivenda o tingui la oportunitat d’oposar-se a la reclamació que se li efectua. Aquesta oposició s’haurà de fer per escrit i dins del mateix termini.

Es continua mantenint la possibilitat pel deutor de, si és el primer judici de desnonament, posar-se al dia i rehabilitar el contracte de lloguer.

La gran novetat és que si dins del termini esmentat no es paguen les rendes degudes, es lliura la finca o es presenta escrit d’oposició, ja no es celebrarà el judici.  Es a dir, si la persona demandada no actua i roman passiva davant de la demanda, llavors serà desnonada sense que hi hagi necessitat de celebrar el judici, ni cap notificació posterior.

I, fins i tot en els casos d’oposició, si l’arrendatari deutor no compareix al judici, també es procedirà immediatament al llançament, sense més tràmits.

A més, en cap cas s’admetrà cap recurs del demandat contra la sentència, si no s’acredita, per escrit, tenir satisfetes les rendes que es deuen fins a aquell moment.

Si durant la tramitació del recurs es produís un nou impagament de la renda, automàticament el recurs es declararia desert, pel que es procediria al llançament de l’arrendatari morós.

Aquesta reforma em sembla molt encertada perquè agilitzarà els desnonaments, pot reduir els costos judicials per als propietaris de les finques arrendades i, a més, no perjudicarà els drets de defensa dels arrendataris.

Espero que aquet article us sigui d’interès.

Xavier López-Giralt G.

QUANT DE TEMPS TENIM PER RECLAMAR UNS DANYS?

Aquesta és la pregunta que molts de nosaltres ens fem quan patim injustament un dany,  un incompliment contractual o pensem que s’ha produït una injustícia i volem que ens siguin reparats els perjudicis soferts.

En general, i tenint en compte que els terminis s’han de mirar cas per cas, els terminis de que disposem per reclamar extrajudicialment o interposar una demanda judicial, abans que hi hagi prescripció, segons el Codi Civil de Catalunya són de:

-          1 any per a les reclamacions referides a la possessió d’un bé.

-          3 anys per a la reclamació de pagaments periòdics, pagaments per la execució d’una obra, pagaments de prestacions de serveis, vendes a consumidors i per a les reclamacions per danys extracontractuals.

-          10 anys com a clàusula general per a la resta de casos, dels que són els més habituals les reclamacions per incompliment o compliment defectuós de contractes.

Faig aquesta reflexió perquè, si bé aquests terminis es troben vigents des de  gener de 2003, amb la entrada en vigor del Llibre Primer del Codi Civil de Catalunya (CCCat), hi ha importants diferències amb el que es regula al Codi Civil espanyol (CC) i que regia fins aquell moment. I no ha estat fins la Sentencia de Cassació de 26 de maig de 2011 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que no s’ha clarificat quins terminis són d’aplicació.

Les dues diferències més rellevants pel que fa al dia a dia de la gent del carrer són la modificació dels terminis de prescripció pels danys extracontractuals (per exemple, un accident de circulació) i pels incompliments contractuals (per exemple, construir una casa amb diferents qualitats de les acordades amb el constructor).

En el CC l’article 1964 estableix el termini per reclamar per un incompliment contractual en 15 anys, mentre que pels danys extracontractuals el fixava en 1 any, a l’article 1968 CC.

Segons el CCCat els terminis de prescripció formen el que s’anomena Dret Comú de Catalunya i per tant són d’aplicació prioritària a falta d’una llei especial en la matèria. Però, la Secció Primera de la Audiència Provincial de Barcelona (només aquesta secció), entenia fins a aquesta sentència, que d’acord amb el Conveni de Roma de 1980, el termini de prescripció d’una acció judicial ha d’estar contingut en la mateixa llei que la defineix. Això feia que, com que l’acció judicial referent a danys extracontractuals es troba regulada al CC i no al CCCat, on sí hi havia el termini de prescripció, s’optés per aplicar el termini d’1 any enlloc del de 3 anys. Aquest criteri interpretatiu també hauria pogut afectar als terminis de reclamació pels incompliments contractuals.

Aquesta interpretació de la Secció Primera va crear molta inseguretat als advocats ja que no teníem clar a quin termini atenir-nos i per tant el que fèiem era assegurar i, si podíem, posar la pertinent demanda abans que transcorregués 1 any.

Ara amb la Sentència del TSJC es crea doctrina que clarifica enormement la situació i permet als advocats i als seus clients trepitjar terres més fermes. En concret, es considera que són d’aplicació els terminis establerts al CCCat en tant que el Conveni de Roma només es refereix a normes de Dret Internacional tenint per objectiu els conflictes de normes entre Estats i no entre normes d’un mateix Estat, les quals es regulen pel Dret intern.

En resum, els terminis de prescripció aplicables a Catalunya són els determinats al CCCat i que he destacat al principi de l’article.

Xavier López-Giralt G.

DESNONAMENTS: L’IMPAGAMENT DE LA RENDA

En l’anterior article comentava les novetats, encara que fa un temps que es troben en vigor, en matèria d’arrendaments urbans. Avui, entraré a analitzar amb més profunditat quan es pot interposar la demanda de desnonament per considerar-se que s’ha produït l’impagament de la renda.

Pel que fa a la falta de pagament, fins ara hi havia discrepància en la interpretació dels tribunals sobre en quin moment es produeix, fet que obligava als advocats a adoptar un criteri de prudència a l’hora d’interposar una demanda de desnonament.

El que es discutia era si la falta de pagament es produeix quan es paga fora de termini (normalment fora dels primers cinc dies del mes) o es dóna quan venç la renda del mes següent (per exemple, el primer dia d’octubre si no s’ha pagat la renda de setembre).

El Tribunal suprem ha solucionat aquest conflicte gràcies a una Sentència del dia 10 de novembre de 2010, en la que determina amb claredat que la obligació de l’arrendatari és la de pagar la renda dins del termini fixat, que aquest pagament ha de ser per la totalitat dels conceptes pactats, i amb les actualitzacions corresponents.

Per tant, en el cas d’haver-se pactat una actualització anual de renda de l’IPC i el pagament dels subministres a càrrec de l’arrendatari, aquests s’hauran de pagar dins dels terminis establerts en el contracte, sense que el propietari hagi de suportar els retards injustificats.

Igualment el Tribunal Suprem estableix que, el fet que es pagui la renda deguda amb posterioritat a la interposició de la demanda no pot  desfer la situació creada, pel que si hi havia impagament continuarà havent causa de resolució contractual i per tant de desnonament de l’arrendatari.

Aquest argument és vàlid fins i tot en els casos d’impagament parcial de la renda, és a dir quan no es paga per exemple només el percentatge de l’actualització de la renda, però sí que es paga la resta de conceptes.

També és vàlid si es paga la renda estricta però el que es deixa de pagar són els subministres, si aquesta obligació ve establerta al contracte.

Per tant, el meu consell als propietaris que tinguin problemes en el cobrament de les rendes, ja sigui puntualment o sistemàticament, és que no cal que s’esperin a tenir un deute acumulat que faci del tot impossible que l’arrendatari es posi al dia i que iniciïn  les accions de desnonament o reclamació de les rendes el més aviat possible. La llei ho empara i esperar només dificulta la solució del cas donat que en la immensa majoria de casos l’arrendatari que no paga la renda és perquè té serioses dificultats econòmiques.

Xavier López-Giralt G.

NOVETATS EN MATERIA D’ARRENDAMENTS URBANS: DESNONAMENTS

Hi ha molts propietaris que tenen una segona residència o un habitatge que no fan servir i durant els últims anys han optat per obtenir un rendiment econòmic d’aquests béns immobles a través del lloguer.

Cal saber que si es lloga un pis, aquest lloguer ha de realitzar-se seguint les nombroses obligacions legals establertes; que inclouen entre d’altres la de que la vivenda compleixi amb els requisits mínims d’habitabilitat, certificat a través de la cèdula d’habitabilitat, incloure la referència cadastral en el contracte per tal de tenir ben identificada la finca que es lloga, ingressar la fiança legal a l’Institut  Català del Sòl i abonar el corresponent Impost de Transmissions Patrimonials.

La fiança legal establerta per a l’arrendament de vivendes és d’una mensualitat, si bé, amb acord entre les parts, es pot complementar amb un altre tipus de garanties, ja siguin un major nombre de mensualitats o un aval bancari per un determinat import o nombre de mensualitats.

A més, hi ha ajuts fiscals, deduccions i subvencions pels arrendadors i pels arrendataris que depenen del cas concret, però que és bo informar-se’n per tal d’obtenir el màxim benefici del lloguer, tant si s’és propietari com si s’és arrendatari.

Segur que tots hem sentit parlar dels famosos “desnonaments express”. El cert és que probablement molt pocs hagin tingut la oportunitat de gaudir-ne degut al gran col·lapse que tenen els tribunals en els últims anys.

La novetat més rellevant que es va introduir en aquesta reforma legal fou la de l’agilització de les notificacions legals entre les parts, en el sentit que, a la pràctica,  l’arrendatari té la obligació de rebre la notificació de la demanda a la finca arrendada, si no s’estableix el contrari en el contracte. Aquesta reforma tant senzilla ha resultat de gran utilitat per a tots aquells propietaris que tenen el problema de que no els paguin el lloguer.

A més, també s’estableix la possibilitat de que la duració contractual no sigui de cinc anys, que és la regla general, sempre que s’indiqui en el contracte que el pis serà necessitat en un futur pròxim per a viure per part del propietari o bé d’un familiar directe d’aquest. Evidentment, si en el termini de tres mesos des que s’acabi el contracte no s’ocupa l’habitatge pel familiar o el propietari, aquesta situació donaria dret a una indemnització per a l’arrendatari .

A més a més, encara que això ja era possible, es permet reclamar no només les rendes deixades de pagar fins al moment de la interposició de la demanda de desnonament, sinó que també es permet reclamar les rendes que vencin i no es paguin fins el dia en que es deixi l’habitatge a disposició de la propietat.

No són totes les novetats, però crec que són algunes de les que tenen més interès per a tothom.

Xavier López-Giralt G.